“- Es posible que al principio (de mi carrera) escribiera para que
me quisieran, ahora pienso que sigo escribiendo porque me quieren. Aunque no me
faltan otros motivos; por ejemplo, creer que mis palabras son necesarias para
quien me lee. - ¿Y el desasosiego, no es también razón de su escritura? - El
desasosiego me viene del mundo, del mundo desastroso en que vivimos” (Saramago, 2003).
Avui en dia als polítics els preocupa
molt la imatge i el relat. El relat és allò de com s’explica alguna cosa per a
ser absolt d’inoperància. És fàcil fabricar un relat si estàs una mica
entrenat: s’agafen uns quants elements de la realitat, s’amaguen els que no
vols que hi surtin i se’ls hi dóna forma per arribar al punt on un vol arribar:
la culpa és dels ciutadans, per
exemple. El relat sempre és ficció i molt poques vegades té qualitat literària
que és el que li cal a un bon escrit. El relat és visual, com la imatge, conté
una part de realitat però retallada, engrandida o distorsionada. Sempre es fa
en funció de les intencions.
La retòrica, en canvi, és aquella manera de parlar on la
perfecció toca el límit. Poc importa el contingut, el que importa és el mètode,
donar la volta als arguments, dir molt sense dir res, esgotar el contrincant,
encantar al públic amb l’ús de la llengua (llengua entesa com a múscul humà i com
la part normativa del llenguatge). Si el relat es imatge, la retòrica és
audició, lluita constant per trobar el to amb que predicar unes creences: ells ho fan pitjor, per exemple.
El relat i la retòrica amaguen la realitat. L’única
manera de encarar-la és donar compte dels fets (i no em refereixo als que prenen
les estadístiques, vil objecte al servei de la distorsió política). Hi ha qui dóna
compte dels fets, encara que sigui a trossets, com els sanitaris i demés
personal que atenen els afectats, algun expert que, fugint de relats i
retòriques, explica el que se sap tant com el que no-se-sap, el que s’està
fent, tant com el que no-se-està-fent o el patiment que causa la greu crisis
econòmica i la seva escassa i mala resolució.
Hem assumit que els polítics es dediquen al relat i a la
retòrica i ja no els fem ni cas, perquè si ho fem, acabarem ficats en una
terrible confusió. Però de veritat això és el que ha de ser un polític? Alguns
ni tan sols es dediquen a aquestes nobles activitats lingüístiques i
literàries, només donen el seu vot al seu escó (ara des de les seves vil·les).
De veritat han de viure per damunt de les nostres possibilitats per fer el que
no cal que facin mentre no fan el que han de fer?
Perquè el que ha de fer un polític no és ser escoltat
mentre discurseja, sinó escoltar, no ser mirat mentre relata sinó mirar, obrir
els ulls, conèixer la realitat, dialogar amb tots els que la coneixen, pensar
estratègies en coordinació, PLANIFICAR, buscar els millors camins per a
resoldre una situació i mentre tant, explicar sí, però a partir dels fets, els
que es donen i dels que no-es-donen, del perquè
no ha existit planificació, per exemple.
Assumir les responsabilitats i els errors és un inici. No
amagar els fets, si cal dir que som-inoperants potser s’ha de dir. Potser n’hi
ha professionals que fan servir estratègies més adequades. Perquè la realitat
només és una, som al servei d’una economia que no és a les nostres mans, ni tan
sols a les dels polítics, és una economia al servei dels més rics del planeta.
Ja no és l’amo de la fàbrica o el dictador d’un país contra el que cal lluitar,
és contra tot un sistema que mata sense pietat i que manté el joc de la
política per a confondre.
Ja es donen iniciatives concretes per a sortir d’aquesta
actual esclavitud, com les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques o els
estils de vida més ecològics, els que informen d’allò que es vol amagar havent
d’anar a contracorrent... Deixem d’alimentar els monstres que ens devoren,
posem al capdavant als que fan servir el pensament i l’ètica per sobre de les
seves intencions i creences i escollim bé el nostre vot.
